Un dia de maig
Ell, ja sospitava que ahir seria un dia molt trist.
Ell, ja sospitava que ahir seria un dia molt trist.
De bon matí va caminar, de la mà del seu record, pels carrers de la
ciutat.
Va passejar pels jardins del parc.
Va asseure al banc on, en un altre temps, d’amagat, l’havia mirat als ulls.
Quins ulls més bonics!! Havia pensat mil vegades i, mil vegades, li havia dit.
Va arribar fins La Taverneta on, de tant en tant, prenien cafè.
Allà, a la taula del raconet, perquè ningú els molestés.
Allà, ell, li agafava les mans, mentre li deia: T’estimo i t'estimaré!!
Ahir, com l’últim dia, els raigs de sol també es colaven per la finestra.
Tot allà era igual, res havia canviat. No més faltava ella.
Ahir, no va poder mirar-la als ulls. Però, sí que li va dir: Quins ulls més bonics!!
Ahir, no va agafar les seves mans. Però sí que li va dir: T’estimo i t'estimaré!!
Va plorar en silenci, en veure el camí pel que ella va marxar, un dia de maig,
Va passejar pels jardins del parc.
Va asseure al banc on, en un altre temps, d’amagat, l’havia mirat als ulls.
Quins ulls més bonics!! Havia pensat mil vegades i, mil vegades, li havia dit.
Va arribar fins La Taverneta on, de tant en tant, prenien cafè.
Allà, a la taula del raconet, perquè ningú els molestés.
Allà, ell, li agafava les mans, mentre li deia: T’estimo i t'estimaré!!
Ahir, com l’últim dia, els raigs de sol també es colaven per la finestra.
Tot allà era igual, res havia canviat. No més faltava ella.
Ahir, no va poder mirar-la als ulls. Però, sí que li va dir: Quins ulls més bonics!!
Ahir, no va agafar les seves mans. Però sí que li va dir: T’estimo i t'estimaré!!
Va plorar en silenci, en veure el camí pel que ella va marxar, un dia de maig,
dient que tornaria, però mai més va
tornar.
A la florista, que venia roses pel parc, va demanar:
Dona'm la millor rosa que portis, la més bonica del ram.
En donar-li, la florista, li va assegurar:
Molt contenta ha de quedar, la seva enamorada, amb aquesta rosa.
A la florista, que venia roses pel parc, va demanar:
Dona'm la millor rosa que portis, la més bonica del ram.
En donar-li, la florista, li va assegurar:
Molt contenta ha de quedar, la seva enamorada, amb aquesta rosa.
Ell li va respondre, amagant el nus que
portava al cor, amb un somriure forçat.
Ahir, de tornada, va passar pel petit
llac.
A l’aigua, es va veure reflectit, portant a les mans, orgullós, aquella rosa.
A l’aigua, es va veure reflectit, portant a les mans, orgullós, aquella rosa.
Aquesta rosa es per a tu, -va murmurar-
que em vas robar, per sempre, el cor.
El sol va amagar-se darrere els núvols. La llum va transformar-se en foscor.
El parc, trist sense ella, ahir encara era pitjor.
Començaven a caure gotes de pluja . Ell, ho va agrair.
El sol va amagar-se darrere els núvols. La llum va transformar-se en foscor.
El parc, trist sense ella, ahir encara era pitjor.
Començaven a caure gotes de pluja . Ell, ho va agrair.
Podia, ara sí, plorar de veritat, sense
ser vist.
Va tornar a casa, caminant a poc a poc.
Va tornar a casa, caminant a poc a poc.
Xopa la roba. La rosa, enganxada al
cor.
Estimada, -va cridar amb la poca força que ja li quedaba al cos- no sé si tornaràs, però igual que ahir, t'esperat avui, igual que avui, t’esperaré demà.
Estimada, -va cridar amb la poca força que ja li quedaba al cos- no sé si tornaràs, però igual que ahir, t'esperat avui, igual que avui, t’esperaré demà.
...
Avui... Avui, ell, no ha obert els ulls... ni els obrirà.
Dormirà eternament, somiant que, per sempre, estaràn junts tots tres.
Ella, la rosa i ell.
Avui... Avui, ell, no ha obert els ulls... ni els obrirà.
Dormirà eternament, somiant que, per sempre, estaràn junts tots tres.
Ella, la rosa i ell.
Un día de mayo
Él, ya sospechaba que ayer sería un día
muy triste.
Por la mañana caminó, de la mano de su
recuerdo, por las calles de la ciudad.
Paseó por los jardines del parque.
Se sentó en el banco donde, en otro
tiempo, a escondidas, la había mirado a los ojos.
Qué ojos más bonitos! Había pensado mil
veces y, mil veces más, se lo había dicho.
Llegó hasta La Tabernita donde, de vez en
cuando, habían tomado café.
Allí, en la mesa del rincón, para que
nadie los molestara.
Allí, él le cogía las manos, mientras le
decía: Te quiero y te querré!!
Ayer, como aquel último día, los rayos de
sol también se colaban por la ventana.
Todo allí era igual, nada había cambiado.
Tan solo faltaba ella.
Ayer, no pudo mirarla a los ojos. Pero sí
le dijo: Qué ojos más bonitos!
Ayer, no tomó sus manos. Pero sí le dijo:
Te quiero y te querré!!
Lloró en silencio, al ver el camino por
el que se marchó, ella, un día del mes de mayo, diciendo que volvería, pero
jamás volvió.
A la florista, que vendía rosas por el
parque, le pidió:
Dame la mejor rosa que lleves, la más
bonita del ramo.
Al darle, la florista, le aseguró:
Muy contenta ha de quedar, su enamorada,
con esta rosa.
El respondió, escondiendo el nudo que
llevaba en el corazón, con una sonrisa forzada.
Ayer, de vuelta, pasó por el pequeño lago.
En el agua, se vio reflejado, llevando en
sus manos, orgulloso, aquella rosa.
Esta rosa es para ti,-murmuró- que me
robaste, para siempre, el corazón.
El sol se escondió detrás de las nubes.
La luz se transformó en oscuridad.
El parque, triste sin ella, hoy todavía
era peor.
Empezaban a caer gotas de lluvia. Él, lo
agradeció.
Podía, ahora sí, llorar de verdad, sin
ser visto.
Volvió a casa, caminando despacio.
Empapada la ropa. La rosa, pegada al
corazón.
Amada, -gritó con la poca fuerza que le
quedaba ya en el cuerpo- no sé si volverás,
pero igual que ayer, te he esperado hoy,
igual que hoy, te esperaré mañana.
...
Hoy...
Hoy, él no ha abierto los ojos ... ni les
abrirá.
Dormirá eternamente, soñando que, para
siempre, estarán juntos los tres.
Ella, la rosa y él.
