EL PRIMER VALS

El primer vals

El seu cabell pentinat, recollit amb una fina diadema.
Un maquillatge, amb força, ressalta encara més la seva bellesa.
Els seus ulls es fan més grans, i el seu somriure es torna encant.
El collaret de perles ennobleix el seu coll.
Elegant vestit, de seda, llueix la Sofia al seu cos.
Com resant, les mans juntes, davant la seva boca.
Els nervis l'estan matant. 
Ja falta menys. 
Aviat li toca. 
Escolta atenta. 
El seu nom ja és a l'aire.
Sospira profund i alça la vista. 
Una picada d'ullet, a la seva parella de ball.
Aixeca la mà, fins a trobar la d'ell.
S’acaba, per fi, l'espera. 
Es dirigeixen, elegants, al mig de la pista.
És col·loquen al lloc. 
Esperen en posició. 
Immòbils. 
Eterns segons.
La Sofia, passa la llengua pels seus llavis, vermells, pintats. 
Torna a sospirar.
Tanca els ulls i pensa en aquell últim vals que va ballar.
Aquest no serà el següent, aquest vals tornarà a ser el primer. 
Vol començar a volar, quan la música comenci a sonar.
Amb la primera nota, el seu cos, aturat, comença a dansar.
Els instruments de vent, molt suaus, sonen ja a la pista de ball. 
A poc a poc puja la intensitat.
Els violins s'uneixen, ara, per iniciar el viatge més esperat, de la Sofia.
L'home de negre, prim, ben pentinat i somrient, l'acompanya, de la mà, en els primers compassos.
Mirant-se als ulls, s'entenen. 
Dansen com si volessin.
La música segueix sonant. 
Els violins, amb la seva força, arriben als cors, de ballarins i espectadors.
La Sofia i el seu company segueixen dansant.
La seda del seu vestit, s’enlaira a cada gir.
El vals segueix sonant, fent que tots vibrin, els que miren i els que estan ballant.
Un aplaudiment, espontani i general, irromp a mitja actuació. 
El públic es posa d’en peus per rendir-los ovació.
El vals segueix sonant. 
Ells segueixen ballant.
L'emoció a la cara de la Sofia, és contradicció.
Mentre els seus llavis riuen, els seus ulls, ploren d’emoció.
El ballarí, atent, en un compàs del ball, li estreny la mà i amb un gest furtiu, sense paraules, li diu: 
No et rendeixis, Sofía, si us plau.
I la Sofia treu forces i, desperta, somia.
Es veu dansant pels salons imperials d'un palau de Viena.
I flota, amb vestit de princesa. 
I navega damunt dels violins. 
Sofia no vol que acabi el seu primer vals, no més vol dansar i dansar.
Però la música s'acaba i ells, també, al compàs.
A la pista de ball creixen els aplaudiments.
La parella, es felicita, després de saludar.
Ell llueix ampli somriure i ella encara més.
La Sofia mira cap a les butaques, buscant al Jordi i als nens. 
Allà hi son, ja els ha vist. 
Estan aplaudint, i rient, i plorant, al mateix temps.
Ho has aconseguit Sofia, deixa'm fer-te un petó. 
Li ha dit el seu company.
El públic, posat d’en peus, segueix aplaudint. 
Ella segueix saludant.
Deixen el centre de la pista. 
Els dos es van retirant.
El seu company, amb pas orgullós. 
La Sofia, amb la seva cadira de rodes, llançant petons.
Jordi i els nens segueixen aplaudint, i rient, i plorant, al mateix temps.













El primer vals

Su cabello peinado, recogido con una fina diadema.
Un maquillaje, con fuerza, resalta todavía más su belleza.
Sus ojos se hacen más grandes, y su sonrisa se vuelve encanto.
El collar de perlas ennoblece su cuello.
Elegante vestido, de seda, luce Sofía en su cuerpo.
Cómo rezando, las manos juntas, ante su boca.
Los nervios lo están matando.
Ya falta menos. 
Pronto le toca. 
Escucha atenta. 
Su nombre ya está al aire. 
Suspira profundo y levanta la vista.
Un guiño, a su pareja de baile.
Levanta la mano, hasta encontrar la de él.
Se acaba, por fin, la espera. 
Se dirigen, elegantes, al centro de la pista.
Se colocan en el lugar. 
Esperan en posición. Inmóviles. 
Eternos segundos.
Sofía, pasa la lengua por sus labios, rojos, pintados.
Vuelve a suspirar.
Cierra los ojos y piensa en aquel último vals que  bailó.
Este no será el siguiente, este vals, volverá a ser el primero.
Cierra los ojos, para empezar a volar, cuando la música suene.
Con la primera nota, su cuerpo, parado, empezará a danzar.
Los instrumentos de viento, muy suaves, suenan ya en la pista de baile. 
Despacio sube la intensidad.
Los violines se unen, ahora, para iniciar el viaje más soñado, de Sofía, a través de este, su primer vals.
El hombre de negro, delgado, repeinado y sonriente, la acompaña, de la mano, en los primeros compases. Mirándose a los ojos, se entienden. 
Danzan como si volasen.
La música sigue sonando. 
Los violines, con su fuerza, llegan a los corazones, de bailarines y espectadores.
Sofía y su compañero siguen danzando. 
La seda de su vestido, revolotea a cada giro. 
El vals del Danubio Azul sigue sonando, 
haciendo que todos vibren, los que miran y los que están bailando.
Un aplauso, espontáneo y general, irrumpe a media actuación. 
El público se pone de pie para rendirles ovación.
El vals sigue sonando. 
Ellos siguen bailando. 
La emoción en la cara de Sofía, es contradicción.
Mientras sus labios ríen, sus ojos, lloran de emoción.
El bailarín, atento, en un compás del baile, le aprieta la mano y con un gesto furtivo, sin palabras, le dice:
No te rindas, Sofía, por favor.
Y Sofía saca fuerzas y, despierta, sueña. 
Se ve danzando, en los salones imperiales de un palacio de Viena. 
Y flota, con vestido de princesa. Y navega entre violines. 
Sofia no quiere que acabe su primer vals, solo quiere danzar y danzar.
Pero la música se acaba y ellos, también, al compás.
En la pista de baile crecen los aplausos. 
La pareja, se felicita, después de saludar. 
El luce amplia sonrisa y ella todavía más.
Sofía mira hacia las butacas, buscando a Jorge y a los niños. 
Allí están, ya los ha visto. 
Están aplaudiendo, y riendo, y llorando, al mismo tiempo.
Lo has conseguido Sofía, déjame darte un beso. Le ha dicho su compañero.
El público, que se ha puesto de en pie, sigue aplaudiendo. 
Ella sigue saludando.
Dejan el centro de la pista. 
Los dos se van retirando. 
Su compañero, con paso altanero. 
Sofía, con su silla de ruedas, lanzando besos.
Jorge y los niños siguen aplaudiendo, y riendo, y llorando, al mismo tiempo.